Quan deia que anava cap a Paraguai, la reacció sovint era la mateixa: i què dimoni hi vas a fer, allà, si només hi ha pols, calor i mosquits? 

Efectivament, de pols, de calor i de mosquits n'hi ha molts, a Paraguai, i hi falten molts elements que per a un turista mitjà són indispensables. Sense anar més lluny, informació sobre què visitar, on són els llocs més bonics i com diantre arribar-hi. Tampoc hi ha infrasestrucures preparades per rebre al turista: no hi ha, és clar, oficines de turisme, i tampoc hi ha, sovint, albergs, hostals, hotels o càmpings. Òvbiament, tampoc hi ha couchsurfing, que és el que fins ara m'havia permès trobar llocs on dormir i estar en contacte amb els "locals". 

Un dia, encara a Brasil, xerrant amb un altre motxiller, em va dir que ell havia creuat Paraguai i que sovint havia dormit als parcs de bombers. Dit i fet, la primera nit a Concepció (py) vaig anar, jo i motxilla, xino-xano cap a la caserna de la ciutat i m'hi vaig plantar amb el meu millor somriure per preguntar si em deixarien passar la nit allà. No només em van deixar un llit al dormitori comú, també em van fer lloc al banc on estaven asseguts i, a més, em van passar el tereré que, com el mate argentí, és una fusió entre una hora del te constant i la pipa de la pau: un got amb fulles per donar gust que es va omplint d'aigua fresca  i que va passant de mà en mà fins que tots estan ben hidratats i contents de formar part del grup. Em van convidar a sopar amb ells i, quan no estaven de guàrdia, fins i tot em van acompanyar a recórrer la ciutat (colonial, petita, polsosa, amb l'encant, com tot el país, d'allò que encara està per explorar), el port o, fins i tot, a nedar pel gran riu que s'enfila fent frontera amb Brasil i que va baixant fins que es perd a Argentina. 

Aquí va començar la meva aventura bombera, i ha durat les tres setmanes que he passat a Paraguai. De bombers en bombers com qui va d'oca a oca, he recorregut molts quilòmetres i m'he sentit immersa en un país que encara no s'ha descobert a ell mateix, però que té moltíssimes coses per oferir a tothom qui li vulgui donar una oportunitat i que entri una mica a la seva realitat desordenada i sincera. 

Paraguai és el cor de sud Amèrica, un dels dos països que no tenen mar (tot i que hi té sortida directe pel riu), un dels pocs països venedors d'energia del món gràcies a l'excedent que genera la represa d'Itaipú (compartida amb Brasil i que és més gran que la ciutat de Nova York), un país que va ser la primera potència econòmica i que es va ensorrar amb la Guerra de la Triple Aliança (1864-1870) quan, per interessos anglesos, Brasil, Argentina i Uruguai es van unir per acarnissar-se amb Paraguai. Aquesta guerra va acabar amb el 80% dels homes del país, cosa que va provocar que els models de parella, de família i de societat haguéssin de forçar la maquinària per sobreviure: sense anar més lluny, el govern va passar a legalitzar la poligàmia per incentivar la reproducció ràpida de la societat... Les conseqüències d'aquesta guerra increïblement cruel (com totes les guerres, vaja...) i que va fer caure Paraguai del primer lloc de potència econòmica sudamericana a pràcticament l'última posició, es respiren a cada pas que fas.

En aquest país m'he mogut entre casernes, cavernes, poblets, vaques i cavalls per tot arreu (PER TOT ARREU: al camp, al mig del camí, al mig del poble, al mig del jardí) i salts d'aigua impressionants i inesperats: un dels punts positius de no saber què hi ha per veure a Paraguai és que quan t'ho trobes de cara no t'ho esperes gens ni mica i sempre et sorprèn, et remou i t'emociona amb una força multiplicada per, com a mínim, un milió. El que guardo més endins és la simplicitat de la gent i aquesta tranquilitat alegre del deixar que el temps regalimi entre xarrups de tereré.