Petròpolis, la ciutat imperial. Ciutat d'estiueig dels grans emperadors i aristòcrates brasilers del segle XIX, on el cos de l'últim emperador del país, Pedro II, s'ha anat desfent a poc a poc.

La història oficial de la ciutat, la que es promou per tot arreu, és aquesta. Però oh, sorpresa! Aquesta ciutat és molt més que això: seu de grans moviments obrers, comunistes i anarquistes, i de canvis socials promoguts pel poble, hi he trobat un estudiant de medecina i uns quants apassionats de la història que no s'explica i que estaven assedegats de saber més coses de la "qüestió catalana". En aquesta ciutat he après, per exemple, un dels motius principals del xoc que provoca el nostre moviment a Llatinoamèrica: els moviments independentistes, aquí, són sempre ben de dretes, de classe alta, ben exclusius (d'exclusió), ben feixistes. Que un moviment independentista sigui d'esquerres, progressista, inclusiu i nascut de la classe mitjana costa d'entendre. Però no és impossible, i el que és clar és que Catalunya desperta sensibilitats i tothom hi té l'ull posat. Endavant i amunt, doncs!

Petròpolis és, a més, una de les principals portes d'entrada al Parc natural de la Serra dos Orgaos, tot i que des de la ciutat es noti poc i tinguin l'ecoturisme força abandonat (també) en pro a la brillantíssima ciutat d'imperi... en fi!

Des d'aquí vaig començar la segona súper ruta a peu, i aquesta vegada vaig triar la que es considera com una de les més boniques de Brasil.

Amb la motxilla a l'esquena i després d'uns quants dies d'haver-m'ho mirat molt i rumiat força, em vaig plantar a l'entrada de la travessia. Sabia que era una ruta de tres dies molt exigent: el primer dia havia de superar més de mil metres de desnivell, havia de pujar dels 800m als 2200m aprox; el segon dia no hi havia tant desnivell però hi havia trams més tècnics que demanaven cordes... i no pensar-s'ho gaire; el tercer dia eren quatre o cinc hores de baixada. Sabia que no tindria gaires problemes per completar el primer dia, però el segon era tota una altra història (no oblidem la motxilla, que sempre complica les coses!). Per sort, i tal com confiava, al refugi on vaig passar la primera nit vaig trobar un grup que feia la mateixa travessia i m'hi vaig enganxar. I que bé! Tot va fluir i els trams complicats van ser un tram més per superar.

Ara fa dos dies que vaig acabar la ruta i ja trobo a faltar aquells paisatges d'alta muntanya. Les onades de flora i fauna, els mars de núvols i de muntanyes, els mars d'estrelles i de cuques de llum, el mar de foscor, i el mar de llum, i les sortides i les postes de sol que sempre són màgiques, els silencis que no són mai absoluts perquè sempre hi ha algun sorollet nou i, a l'horitzó, a vegades, el mar...

Acabo la ruta, una vegada més, amb les cames cansades, amb els ulls farcits de paisatges i, per dins, plena de gent bonica i de molta molta vida.

Després d'una bona dutxa ben llarga i una rentadora ben necessària ja tornava a estar en marxa.

Ara, Belo Horizonte, capital de Minas Gerais: terra de paisatges... i de mines d'or!