Doncs sí. Havia viatjat amb camions de soja, de làctics, de petroli, d'àcid, de carn i de mil coses més. Havia dormit en totes les casernes de bombers que m'havia trobat pel camí. I resulta que un dia, de bon matí, acabada de llevar amb els bombers de Encarnación resulta que va aparèixer un camió de bombers que anava cap a...el mateix lloc on volia arribar jo! És a dir, les antigues missions jesuítiques guaranís de Paraguai, fundades a partir del s. XVII i fins l'expulsió de la orde a finals del XVIII, on els jesuites evangelitzaven els guaranís i altres comunitats indígenes properes.

Aquell dia plovia a bots i barrals. Plovien gossos i gats. Plovia a semalades, a cànteres. Plovia moltíssim, vaja. I al davant tenia un camió de bombers on a fora hi havia escrit "Dream warrior" i "no apaguem foc però encenem somriures" i també "Somriures nòmades". Així, en català. I anava al mateix lloc que jo. O sigui que hi vaig pujar d'un salt. A dins no m'hi vaig trobar ni un bomber, ni cap eina per apagar foc o de primers auxilis. En canvi, m'hi vaig trobar una noia xinesa, una noia catalana i, conduint el camió, l'expedició i el projecte, un noi de Cardedeu. Eren la Kwan, l'Anna i en Toti. Entre tots tres formen la ONG Somriures Nòmades, i viatgen amb el camió de bombers per tot el món oferint espectacles d'animació infantil allà on no arriba ningú més, i gràcies a l'intercanvi: l'organització que els acull els ofereix gasolina pel camió, cada nen i cada nena que participa a l'espectacle ofereix un aliment (una patata, una poca, un paquet d'arròs, el que sigui). Perquè tothom té sempre alguna cosa per oferir. Una mica de música, una taronja, un bon somriure, un cop de mà amb el motor que estossega, una cara pintada i uns ulls brillants.

Vam arribar al meu destí molt aviat, però encara plovia molt i era més temptador seguir parlant amb aquells nous amics que baixar i recórrer carrers sota la pluja. O sigui que, en comptes de baixar, em vaig quedar amb ells i els vaig acompanyar i vaig formar part de l'equip durant tres dies, fins que ells van marxar cap al nord i jo vaig posar rumb al sud.

Junts vam arribar a les missions jesuítiques, concretament a Jesús, on ens van rebre amb un bon àpat sobre la taula i molta il·lusió i energia. La Belén s'havia encarregat d'organitzar els dies que Somriures Nòmades passaria a la regió i havia fet la seva feina amb excel·lència. Vam dinar, vam visitar la Missió de Jesús, després vam anar a tastar un gelat de tereré a Trinitat, vam visitar la Missió de Trinitat. Al vespre vam mirar una peli més que adequada a l'indret: Misiones. Entre tot plegat, evidentment, vam parlar moltíssim de l'espectacle que hi havia previt per l'endemà. L'objectiu era arribar a una comunitat indígena mbya guaraní de Guaviramí, ben a prop. La finalitat del dia tan bonic que havíem passat era impregnar-nos de la història de la regió per arribar amb una sensibilitat adequada a la comunitat, l'endemà al matí.

I l'endemà al matí va arribar. Era un repte fins i tot per a ells, perquè era una comunitat molt tancada, amb una manera de fer, de viure i d'entendre la vida diferents. A més, sabíem que la majoria de les persones de la comunitat no entenien el castellà, que parlaven guaraní o altres llengües indígenes. Per sort teníem una intèrpret! Els cotxes carregats, els nervis a flor de pell. El camí llarg i polsegós.

Quan vam arribar a la comunitat, però, totes les pors es van dissoldre. Nens, nenes, nois, noies, homes, dones ens esperaven allà on segurament fan les reunions socials. A la fresca, en uns quants bancs de fusta. Mirades encuriosides, timidesa. Però tot això s'esborra amb un Mba'eichapa ("hola, com estàs?" en guaraní) ben alt, amb un accent que els va semblar ben divertit, i quatre picades d'ullet desenfadades. I, sobretot, s'esborra quan en Toti entona una de les seves primeres cançons, que va de treure's la vergonya despentinant a qui tens al voltant, o fent-li pessigolles, o pessigant-li una galta. I a partir d'aquí van arrencar dues hores esplèndides on no només els infants participaven de l'animació infantil, si no que tot el poble (homes i dones inclosos!) feien un tren per fer la volta al món o lluitaven per entrar a dins de la rotllana i cridar "porâ!" (que vol dir bonic, guapo en guaraní) a qualsevol persona que tinguéssin davant. En Toti portava l'espectacle, l'Anna feia fotos, jo intentava que ningú es quedés assegut i m'ho passava pipa al mig de la comunitat. El moment més emotiu va ser quan vam cantar l'última cançó, que diu així "gracias al sol, gracias a la luna, gracias a la tierra por estas canciones" i que es repeteix moltes vegades. Espontàniament, ells la van començar a cantar en guaraní, i el líder espiritual de la comunitat es va emocionar amb aquesta cançó tan i tan senzilla i que combrega tan bé amb la seva manera de viure i d'entendre el món i la vida. Va ser tan bonic que no sabia com fer-ho de tanta felicitat que m'explotava dins del pit.

L'endemà vam compartir un altre espectacle, aquesta vegada a les mateixes instal·lacions de les Missions, i on els protagonistes eren els nens i nenes de totes les escoles del voltant. Va ser molt divertit, molt bonic. Després d'aquest segon espectacle vaig tornar a donar les gràcies al sol, a la lluna i a la terra des del fons del meu cor, em vaig despedir d'aquella gent tan i tan bonica i vaig posar rumb cap a Argentina.

I agafa-t'hi fort que tornem a canviar de país!

Per cert, hi podeu fer un cop d'ull: http://somriuresnomades.org/ca/inici/

També tenen facebook i instagram, és clar.