D'Ouro Preto m'enduc diverses coses.
La primera, aquestes mines immenses (a vegades fins i tot tenen llacs subterranis...) que perforen les muntanyes, i on els esclaus, amb tot el pes de la roca al damunt, grataven la terra per extreure una mica d'allò groc i brillant que tant agradava als portuguesos. Els esclaus venien d'Àfrica en vaixell, eren presoners, separats de la seva tribu i barrejats amb d'altres tribus perquè no tinguessin més remei que fer servir, com a llengua de comunicació, també entre ells, la llengua dels colons. Hi ha qui explica que un esclau va aconseguir comprar la seva llibertat amagant, cada dia, engrunes d'or sota les ungles, dins de les dents corcades, entre els cabells espessos. Hi ha qui diu que aquest esclau era considerat un rei entre els altres esclaus, que es va fer amic dels colons, que va comprar una mina al seu antic amo i que va alliberar molts d'altres esclaus. Diuen que es deia Chico Rei, i la seva mina d'or, al centre d'Ouro Preto, és enoorme.
La segona cosa que m'enduc de la ciutat és la mateixa ciutat. El centre històric, petit, és d'arquitectura colonial i té, pel cap baix, sis o set esglésies. És com un poble de conte. La plaça Tiradentes és el centre, i hi destaquen dues coses: primer, era el límit fins on els esclaus podien arribar fora de les mines, la separació física entre els portuguesos i els negres. Després, els portuguesos, imperialistes, hi van clavar el cap de Tiradentes, un dels Inconfidentes, els primers a sublevar-se contra la força de l'Imperi i a reclamar la independència de la seva nació, ofegada d'impostos. I a la plaça només hi van clavar el cap perquè la resta del cos, que havien anat trossejant, ja l'havien repartit al llarg de la Estrada Real, el camí destinat a transportar l'or des de les mines cap a les grans ciutats. Però Brasil va acabar sent un país lliure igualment, una mica més tard. Amunt, doncs! Sobretot a partir d'avui, que és dia de la proclamació de la República catalana. Quina emoció!
Ouro Preto és una ciutat bonica, amb gent bonica, universitària, amb història i entre muntanyes precioses (literalment! A més d'or, s'hi troben minerals únics a tot el món). Hi volia passar només un parell de dies però al final hi he passat una setmana. He estat en un couchsurfing, a casa de tres nois universitaris (dos geòlegs i un enginyer de mines, no podria haver trobat gent millor en una ciutat minera...) i el gos, l'Ozzy. Ens hem banyat a gorgs i cascades dins de coves, i també a l'aire lliure, hem fet excursions a les muntanyes properes, i fins i tot vam anar a acampar. Des de dalt, on vam plantar la tenda, la vista cap avall era bonica, però cap amunt era increïble. Vam triar una nit de pluja d'estels.
Els boscos, però, aquí, pateixen. Des dels cims es veien un mínim de quatre o cinc incendis forestals diferents, però es considera normal i ni tan sols hi treballen els bombers. S'espera que la pluja els apagui, o que s'apaguin sols. Els camins cap al cim, sovint, feien el cor petit de tan cremades com estaven algunes zones, de tanta flora i tanta fauna perdudes. Per aquí diuen que els miners (de Minas Gerais, la regió minera) porten el foc a les venes, i que per això hi juguen una mica massa, a vegades. Jo més aviat treia foc pels queixals, quan veia allò i, a més, pensava en aquests incendis de Galícia... Aquesta és la tercera cosa que m'enduc d'aquí: el foc, però també la força creadora, de renaixement i de transformació de la naturalesa, que no triga gaire a fer aparèixer el verd entre les cendres i que transforma les pedres en minerals magnífics.
Escric aquesta entrada des del bus direcció el Pantanal. L'última regió de Brasil que visitaré abans d'entrar al Paraguai. Després d'aquestes vint-i-cinc eternes hores de bus em vénen a buscar a l'estació... per anar de safari! A veure si tenim sort i pesquem alguna piranya i veiem algun jaguar.
De moment, els minuts sembla que es multipliquin...