Els dies que vaig passar al parc d'Ybycuí són, em sembla, molt representatius del que per a mi ha estat Paraguai.

El Salto Cristal era un d'aquells llocs que havia sabut que existia quasi per casualitat, on sabia que volia arribar però no sabia com (ni jo ni ningú...). Està ubicat en un parc natural, Ybycui (en guaraní: yvy, terra + cu'i, grans, o sigui, grans de terra), on es pot entrar des del poble homònim o des de la Colmena, un poblet petit, petit on vaig dormir amb els bombers que, en aquest cas, estaven instal·lats al poliesportiu municipal. Tot i que m'havien dit que hi havia busos per arribar al salt, resulta que no exisitien. Però com que en un poble petit, petit tothom es coneix, amb una mica de paciència vaig trobar una persona que s'acostava amb cotxe cap allà i em podia deixar en un caminet de sorra. "En media hora ya has llegado al salto". Tururut! Després de més dues hores caminant per camí de terra, entre camps infinits de soja i algunes plantacions d'eucaliptus sense que passés ni una sola moto (a Paraguai les motos sembla que surtin de sota les pedres, n'hi ha moltíssimes, sovint amb dues o tres persones al damunt, a vegades amb gos i criatures, sempre sense casc). No passava ni una sola moto, però al final va acabar passant una camioneta d'aquestes que van obertes per darrere amb una família que em feia senyals. Em van recollir i em vaig enfilar a la part del darrere d'un salt. Amb el vent a la cara i fent els tres o quatre quilòmetres que em faltaven ben assegudeta, vaig arribar per fi al Salto Cristal.

Va resultar que els que m'havien recollit eren una família paraguaia que estaven ensenyant les meravelles del país al xicot de la noia, que era de Màlaga. Venien mig ressacosos perquè el dia abans havien tingut un casament, una cosina que s'havia casat amb un català. Vam anar a veure junts el salt. Per arribar-hi havies de baixar per unes escales impossibles (de les quals tots estaven molt orgullosos perquè "ahora bajar es mucho más fácil") i saltar entre les pedres i passar per més escales i passar pel mig del riu. El Salt, però, s'ho valia. Això i més. Era impressionant. El primer salt d'aigua que veia a Paraguai, tot i que després el seguirien molts d'altres més grans i més impressionants, però que de tant grans no et pots acostar a l'aigua. Jo vaig fer una bona capbussada. El noi de Màlaga també. La família paraguaia només hi van sucar una mica els peus. A Paraguai la majoria de persones no saben nedar, i des que el gorg és una mica profund sempre hi ha accidents i gent que s'ofega. Després em van convidar a dinar amb ells. I, és clar, perquè no podia ser d'una altra manera, vam menjar un bon "asado". I és que diuen molt de la carn argentina, però la de Paraguai és, com a mínim, igual de bona...i d'abundant!

La família va marxar a mitja tarda i jo, tot i el pronòstic de pluja, em vaig quedar allà. Vaig muntar la meva caseta (la tenda de campanya) i vaig anar a fondre'm amb l'aigua del riu. Em vaig banyar als diversos gorgs, vaig nedar infinites vegades fins al peu de la cascada, vaig deixar que l'aigua em fes un bon massatge a les espatlles cansades de la motxilla, vaig explorar els salts d'aigua del voltant, i se'm van arrugar els dits de tanta i tanta aigua. No hi havia ningú més i tenia totes aquelles meravelles només per a mi. Que bé i que bonic!

Cap al vespre, és clar, va començar a ploure. I va ploure força, però sobretot van caure molts llamps i molts trons. I des de la tenda jo em sentia petita, petita. L'endemà al matí havia escampat, i vaig aprofitar per esmorzar com cal a dalt de tot de la cascada, amb les orelles plenes del soroll de l'aigua que queia des dels meus peus i fins a quasi 50m més avall. Després de l'esmorzar, és clar, va tornar a començar a ploure. Però ja no estava sola! Un altre motxiller, un altre il·luminat que va de càmping quan plou, havia arribat al salt. I va ploure tot el dia. O sigui que, com que no hi havia gaire res més a fer, ens vam fer amics, ens vam aixoplugar, vam fer un bon foc, vam inventar-nos jocs i passatemps i, de tant en tant, quan semblava que no plovia tant, anàvem a capbussar-nos amb l'aigua que havia caigut de la cascada i la que queia constantment del cel. I després corríem cap a l'escalforeta del foc, a assecar-nos entre tot aquell mullader. No podíem demanar res més. Només, potser, que l'endemà sortís el sol.

I l'endemà va sortir el sol. Primer una mica tímid, i després amb tota la seva força. Cap al migdia van començar a arribar tot de famílies a celebrar que era cap de setmana i que, després de la pluja, feia bo i tot brillava. Vam aprofitar una família que marxava per tornar amb ells cap a la Colmena, que ens havia servit de base a tots dos. Vam acampar al costat del riu, ell amb la seva hamaca i jo amb la meva tenda. I des d'allà l'endemà al matí ens vam embalar perquè ens van parlar d'un altre salt d'aigua molt bonic al mateix parc Ybycuí, però on s'arribava des d'una entrada diferent. I ens vam posar les piles i, fent auto-stop, abans del migdia ens hi vam plantar. Vam fer el nostre propi "asado" i ens vam passar el dia dins de l'aigua, buscant salts d'aigua nous i amagats per tot arreu.

L'endemà a primera hora vam tornar al poble... i bon vent i barca nova, passi-ho bé i bon viatge! Cadascú va continuar el seu camí, com passa sempre amb aquestes amistats intenses però fugisseres que vas trobant al llarg del camí.

Jo vaig marxar cap a Ciudad del Este, a la triple frontera amb Brasil i Argentina, una mena de ciutat-supermercat on tothom va a comprar perquè tot és baratíssim. I tot és caòtic, però en aquest desordre tan nacional s'hi continua respirant aquesta mena de tranquil·litat del tereré.